Skip to content

Entrevista a Emili Ferrer Inglés, Coordinador a Catalunya de “Economistes Davant la Crisi”

Share

Versión en castellano: «Se habla mucho de que estamos saliendo de la crisis, pero solo salen de la crisis los que nunca han entrado en ella».

Entrevista a Emili Ferrer Inglés, coordinador en Cataluña de “Economistas Frente a la Crisis”

En LLUITA OBRERA (CCOO DE CATALUNYA) por Emili Rey

La OCDE, incluso la OIT, dicen en sus últimos informes que continuar con políticas de austeridad y congelación y de recortes de salarios ya no aporta nada a la salida de la crisis. ¿La precariedad laboral y la rebaja salarial no sirven para mejorar la economía?

La devaluación de salarios influye en dos aspectos. De una parte, como gasto para las empresas influye en los resultados empresariales.  Por otra parte, sus efectos sobre la economía y el empleo en general.  Son dos temas diferentes.  En relación con el paro y con la crisis económica hay lo que se conoce como la paradoja de la reducción de salarios: si se reducen los salarios se produce un aumento del excedente empresarial, pero esto no tiene por que traducirse en un aumento automático de la inversión y por lo tanto en creación de más puestos de trabajo.  Normalmente este automatismo no se produce, y menos en una situación de crisis con prácticas de especulación tan elevadas.

La devaluación salarial puede aumentar los beneficios de las empresas, pero, a su vez, reduce  la capacidad de consumo de los trabajadores asalariados, haciendo que se reduzca su  capacidad para comprar lo que ellos mismos producen.  Este es uno de los núcleos de la crisis. Si la capacidad de compra, la demanda, se reduce, baja la producción y el paro aumenta.

▪ Parece que Alemania sigue defendiendo estas políticas de austeridad para Europa.

Se habla mucho de que estamos saliendo de la crisis, pero solo salen de la crisis los que nunca han entrado en ella.  Los que han entrado en la crisis, los afectados por la crisis,  todavía están ahí,  y no hay ninguna perspectiva de puedan salir. En las últimas pruebas de stres hechas por la Unión Europea a la banca española, se preguntaba a los bancos como afrontarían una tercera recesión, esto demuestra que hay una clara posibilidad.

¿Saldremos de la crisis? Todos los estudios apuntan a que hasta dentro de 16 o 20 años no se alcanzaran los niveles de paro anteriores a la crisis.  Por lo tanto si hasta dentro de 20 años no tendremos  un empleo similar al de 2007 es difícil sostener que no estamos en recesión.

▪Se habla de riesgos reales de deflación para la economía catalana, española y europea ¿Qué consecuencias tiene la deflación para una economía?

La deflación consiste en que los precios bajan día a día. Por lo tanto el interés por invertir desaparece. Uno de los efectos es de parálisis sobre la inversión.

▪ ¿Estamos en riesgo de deflación?

Estamos situados en niveles en torno a inflación cero, y algún mes hemos bajado. El riesgo es evidente. Son incapaz de afirmar si pasará o no, pero seguro que estamos en el límite.

▪ Algún economista dice que sabemos actuar ante la inflación pero que no sabemos como actuar ante la deflación ?

Exacto, no hay precedentes. El motor del consumo y de la inversión están vinculados a los salarios. Si el nivel de los salarios no es adecuado no hay consumo y tampoco ahorro,  tampoco hay inversión y la economía se estanca.  Una metáfora muy clara ilustra lo que estoy diciendo, el primer ministro de Islandia, Sigmundur Davíö Gunnlaugsson, en el año 2008 y en plena crisis, plateaba, en  una entrevista en la televisión el siguiente ejemplo: “si ustedes viajaran en un avión y este empezara a caer en picado y los motores tuvieran poco combustible ¿Qué harían, frenar con fuerza las ruedas del avión hasta que este tocara tierra, o gastar todo el combustible para recuperar el avión e intentar planear?

 ▪ Aprovechar el combustible  … está clarísimo.

¿Está claro, no? ¿Aunque tengas que endeudarte?  Si activas el crecimiento, la proporción de endeudamiento respecto  a la economía no crece.

▪ Esto tiene mucho que ver con la destrucción de las clases medias i con que cada vez los ricos son más ricos y los pobres son más pobres. Las diferencias son cada vez más abismales.

En relación a las diferencias de renta, hace un tiempo se publicaron las retribuciones de los directivos de las empresas del IBEX superiores a un millón de euros anuales.  Hice un cálculo. Si  a cada uno de los 56 directivos  se les substituía su retribución actual por una retribución anual de 500.000 €, más 100.000 € para un fondo de pensiones (600.000  € anuales) sobrarían 132,3 millones de €. Cantidad equivalente a retribuir con un subsidio de 426 € al mes a 25.869 personas mayores de 55 años que hayan agotado la prestación por desempleo.

▪ Este es un dato contundente.

De esto estamos hablando, o de las críticas que se han al sector público para justificar el desmantelamiento del estado del bienestar,  poniendo el foco en actitudes burocráticas asignadas al sector público,  olvidando que la crisis que estamos padeciendo la han provocado burocracias de grandes corporaciones financieras. Corporaciones dirigidas por persones que no arriesgan su patrimonio y que han provocado una la crisis más graves que se recuerdan.

Sin embargo la burocracia pública, que sepamos, no ha sido la causa de ninguna crisis.

▪ Muchas voces dicen que nos dirigimos a una tercera recesión.  Otras dicen que no hemos salido de la segunda. Lo que parece claro es la frenada de los motores de Europa, como Alemania o Francia.  ¿Qué consecuencias puede tener esto en nuestras vidas?

El incremento del consumo en los países centrales europeos podría paliar esta perspectiva, en Francia, que lo tiene muy difícil, o en Alemania. Este consumo podría tirar de nuestra economía.  Pero aunque esto ocurra, no saldremos si no afrontamos la reducción de las desigualdades y los efectos de las desregulación laboral.

Con un mercado tan desregulado, y con un reforma laboral que nos ha abocado al desastre en el mercado de trabajo, puede reaccionar con cierta rapidez incrementos de producción, pero sin ninguna consistencia ni solidez.  Se crean contrato por horas que desaparecen a la misma velocidad, a superior,  con que se crean.  Aunque las economías europeas más fuertes tiren de la nuestra, sin afrontar nuestra desigualdades sociales y laborales, creo que no saldremos adelante.

▪ Hágame un vaticinio. ¿Cómo nos irá a corto plazo? O, si lo prefiere, cuando empezaremos a ir un poco bien?

No hay indicadores que hagan pensar que estamos saliendo claramente de la crisis. Debemos celebrar los puestos de trabajo que se están creando, pero no podemos ser optimistas con una mochila de 5 o 6 millones de parados, con una estructura laboral destruida e incapaz de generar  nuevo empleo estable. Por otra parte los datos de reducción del paro no son reales, al estar condicionados por la reducción de la población activa y la salida de personas hacia otros países.  A los jóvenes los expulsamos del país, tenemos una generación de personas de más de 45 años que dentro de dos años no tendrá subsidio de paro y ante lo que no se está planteando que hacer.

————————————————————————————————————————————————

Entrevista a Emili Ferrer Inglés, Coordinador a Catalunya de “Economistes Davant la Crisi”

Versió en català : «Ara es parla molt que estem sortint de la crisi, però surten de la crisi els que no hi han entrat mai».

En Lluita Obrera (CCOO de Catalunya) per Emili Rei.

L’OCDE, fins i tot l’OIT, diuen en els seus darrers informes que continuar amb polítiques d’austeritat i de congelació i retallades de salaris ja no aporta res per a la sortida de la crisi. La precarietat laboral i la rebaixa salarial no serveixen per millorar l’economia?

La devaluació de salaris influeix en dos aspectes. D’una banda, com despesa per les empreses influeix en els resultats empresarials. D’una altra banda, els seus efectes sobre l’economia i l’ocupació en general.  Són dos temes diferents. En relació amb l’atur i amb la situació de crisi econòmica hi ha el que en diuen la paradoxa de la reducció dels salaris. Si  es redueixen els salaris es produeix un augment de l’excedent empresarial. Però no hi ha cap norma que digui que automàticament els excedents s’han de convertir en més inversió i en més llocs de treball. Normalment aquest automatisme no es produeix, i menys en una crisi en que l’especulació és molt elevada.

Però a la vegada la devaluació salarial que provoca més beneficis o l’obtenció de millors resultats per a les empreses, redueix la capacitat de compra que tenen els treballadors i treballadores, es a dir, de comprar allò que ells mateixos produeixen. Per tant, si tu estàs treballant i cobres un sou i no ets capaç de comprar el que produeixes, ens trobem al nucli dur del que és la crisi.  Si la capacitat de compra baixa, augmenta l’atur. Això és una paradoxa, ja que quan sembla que abaixant els salaris tot anirà més bé, doncs no, ja que malgrat que aquest fet pot generar uns beneficis a l’empresa el que és segur és que baixa el consum, baixa la producció i augmenta l’atur.

▪ Doncs sembla que Alemanya continua defensant aquestes polítiques d’austeritat per a Europa.

Ara es parla molt que estem sortint de la crisi, però surten de la crisi els que no hi han entrat mai. Però els que hi han entrat encara hi són i no hi ha cap mena de perspectiva que en surtin. En les últimes proves d’estrès fetes per la Unió Europea als bancs espanyols, es preguntava com afrontarien una tercera recessió i això en demostra la possibilitat. Sortirem de la crisi? Tots els estudis que s’han fet diuen que en menys de 16 i 20 anys no arribarem al nivell d’atur d’abans de l’inici de la crisi. Per tant, si fins d’aquí a 20 anys no hem arribat als nivells d’ocupació de l’any 2007 és molt difícil dir que ara no som en una altra recessió.

▪ Es parla que existeix un risc real de deflació per a l’economia catalana, espanyola i europea. Quines conseqüències té la deflació per a una economia?

La deflació vol dir que cada dia els preus baixen i, per tant, l’interès per invertir en alguna cosa desapareix. Té un efecte de paràlisi de la mateixa inversió.

▪ I estem en risc de deflació?

Estem situats a nivells propers a zero, i algun mes hem baixat; el risc és evident. Sóc incapaç de fer una previsió de si passarà o no, però segur que som al llindar d’això.

▪ Algun economista diu que sabem com actuar davant de la inflació però no sabem com actuar davant la deflació.

Exacte, no hi ha precedents. El motor del consum i de la inversió està directament vinculat als salaris; si no hi ha salaris no hi ha consum, i si no hi ha consum tampoc no hi ha estalvi, no hi ha inversió i l’economia s’atura. Hi ha un exemple molt clar que il·lustra això. El primer ministre d’Islàndia, Sigmundur Davíð Gunnlaugsson, l’any 2008, en plena crisi, en una entrevista a la televisió, plantejava a la ciutadania islandesa: si vostès anessin en un avió i aquest comencés a caure en picat i els motors tinguessin poc combustible, què farien? Frenar amb força fins que les rodes toquessin a terra o intentar gastar tot el combustible per recuperar l’estabilitat de l’avió i intentar planejar?

▪ Aprofitar el combustible… està claríssim.

És clar, oi? Encara que t’hagis d’endeutar, no? Si t’endeutes i l’economia creix, la proporció d’endeutament respecte a l’economia no creix.

▪ Però els salaris han anat perdent pes en el producte interior brut. Com valora aquest fet?

Això vol dir que es redueix la renda disponible i s’acceleren les desigualtats al nostre país d’una manera alarmant. Si mirem els informes que estan sortint d’Unicef, de Càritas, de l’OCDE, veiem que una franja importantíssima d’atur està situada entre els 25 i els 35 anys. Al costat d’aquesta franja, que en si ja és un problema, hi hem d’afegir la desnutrició infantil, els nens que es troben al mig de la pobresa. O per exemple les taxes d’atur dels que tenen més de 45 anys, que són persones que probablement no tornaran a un lloc de treball i que ningú no planteja res per solucionar el seu problema. Els han de donar una resposta, els hem de dir què serà de la seva vida, no? I a les cases dels majors de 45 anys probablement hi trobem els aturats d’entre 15 i 25 anys, perquè coincideixen. Per tant, és una crisi econòmica que s’ha transformat en una crisi social, i això s’ha d’afrontar.  A Catalunya aquests temes s’han agreujat a partir de l’any 2010. En aquest moment s’inicia una altra recessió que, bàsicament, és fonamenta en la retallada de despesa pública basada en la devaluació i la desregulació laboral que provoca que els indicadors de mercat de treball empitjorin. El procés de degradació del mercat de treball de Catalunya ha sigut més accelerat, més agreujat que la mitja de l’Estat espanyol. Això em sorprèn perquè no es correspon amb el debat polític. Va haver-hi un debat sobre la pobresa i les desigualtats al Parlament de Catalunya que va ser forçat per les entitats socials, i això es desolador, és realment increïble que passi. El debat sobre l’atur o la concertació social ha desaparegut, no hi és, no forma part del debat públic, i realment sorprèn, per què en una situació tan greu i complicada com l’actual es mereix tota l’atenció i tota l’energia.

▪ Això té molt a veure amb la destrucció de les classes mitjanes i en què, cada vegada, els rics són més rics i els pobres són més pobres. Les diferències cada cop són més abismals.

Fa un temps, en relació amb les diferències de renda, la premsa va publicar els sous dels  directius de les empreses de l’IBEX 35 que cobraven més d’un milió d’euros. Jo vaig fer un càlcul. Si a cada un dels 56 directius amb una retribució superior a 1 milió d’euros li substituïm l’actual retribució anual per una de 500.000 €, més 100.000 € per al fons de pensions (en total, 600.000 € l’any), encara sobrarien 132,24 milions d’euros. Aquesta quantitat és equivalent a retribuir anualment, per un subsidi de 426 € al mes, 25.869 persones majors de 55 anys que hagin esgotat la prestació per atur.

▪ Aquesta és una dada contundent.

Estem parlant d’això, o de les crítiques que es fan al sector públic per justificar el desmantellament de l’estat del benestar, de les actituds burocràtiques poc solvents del funcionariat públic, quan estem vivint una crisi econòmica que l’han provocat els buròcrates de les grans corporacions financeres, les quals estan dirigides per persones que no es juguen el seu patrimoni i que han provocat una de les crisis més greus que es recorden? La burocràcia pública, que jo sàpiga, no ha provocat cap crisi.

▪ Moltes veus diuen que ens aboquem a una tercera recessió. Altres diuen que no hem sortit de la segona. El que sembla clar és la frenada dels motors d’Europa com Alemanya o França.  Quines conseqüències pot tenir això a les nostres vides?

L’única cosa que pot suavitzar això és que es pugui incrementar el consum als països que es troben al centre; a França, que ho té molt difícil, o a Alemanya, perquè aquest consum estirarà la nostra economia. Però encara que passi això, no en sortirem bé si aquí no afrontem el tema de les desigualtats i de la flexibilitat laboral. Quan el mercat està tan desregulat, amb una reforma laboral que ens aboca al desastre laboral, aquest reacciona molt ràpidament a qualsevol increment de producció, però sense cap persistència, sense cap solidesa. Crea contractes per …quan sembla que abaixant els salaris tot anirà més bé, doncs no, ja que malgrat que aquest fet pot generar uns beneficis a l’empresa el que és segur és que baixa el consum, baixa la producció i augmenta l’atur. hores que desapareixen a la mateixa velocitat, o a velocitat superior, de la que apareixen. Encara que les economies fortes estirin la nostra, si no afrontem aquí les desigualtats socials i laborals, penso que no ens en sortirem.

▪ Faci’m un vaticini. Com ens anirà a curt termini? O, si ho prefereix, quan es començarà a anar una mica bé?

No hi ha indicadors que diguin que ens n’estem sortint. És bo que celebrem els llocs de treball que s’han creat, però no podem ser optimistes tenint una motxilla de 5 o 6 milions d’aturats i una estructura laboral absolutament destruïda i amb incapacitat de crear nous llocs de treball. A més, les dades de creació de llocs de treball no són reals, i la mostra és la baixada de la població activa, la sortida de persones de Catalunya cap a altres països. Els joves, els expulsem del país, i tenim una generació de més de 45 anys que d’aquí a 2 anys no tindrà subsidi d’atur i que ningú està plantejant què s’ha de fer.

About Economistas Frente a la Crisis

Asociación de Economistas Frente a la Crisis

1 Comment

  1. Nelda el abril 28, 2016 a las 6:00 pm

    This was so helpful and easy! Do you have any arieclts on rehab?

Deja un comentario





Share
Share
Scroll To Top

Necesitamos su aprobación al uso de cookies para mostrar vídeos, compartir en redes sociales y hacer estadísticas web. Más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para «permitir cookies» y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en «Aceptar» estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar